Enfarinada – Microrelat

Se’n recordava. De totes les vivències compartimentades en l’extensa biblioteca del seu cervell, tenia aquell dia gravat a la retina. Recordava aquells roures centenaris que embolcallaven el cel, la casset del Golf entonant l’Everybody Hurts i aquell fred gèlid que s’escolava per la finestra de la mare. Amb tot, l’instant conservat amb més matisos era aquell descobriment banyat d’innocència: quan va veure i viure la neu per primera vegada.

L’enfarinada dels darrers dies havia tenyit aquell terreny muntanyenc d’un blanc immaculat. La seva memòria el distingia observador del silenciós espectacle protagonitzat per volves d’un cristall perfecte. Totes elles, dansant amb la gravetat, cercaven el mar blanc que s’estenia arreu.

Havia nevat molt en la seva vida des d’aquell dia. Literalment. Buscava, en tota ocasió possible, tornar a gaudir d’aquella il·lusió infantil que li va oferir el Montseny. Vivia ascensions farcides de sacrifici i molta neu, esdevenint un element més del paisatge.

La seva relació amb la naturalesa era per instint, d’una necessitat gairebé primitiva. Aquesta addició per sentir amb majúscules l’havia portat a coronar alguns dels cims més alts del món. Com més difícil era respirar, més fàcil li era viure. Potser per això que, ara, perdut en un racó oblidat del món i amb el cos rendit al gel, se’n recordava d’aquell dia, on tot va començar.

El seu cor s’esforçava per seguir en una lluita que ja tenia perduda. Ell, però, restava tranquil mentre es fonia en aquell paradís albí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s