Arrels Podrides

Tant era l’atabalament dels gripaus del jardí, que el seu rauc sonava a un lament pels seus difunts. La Bruna seguia abstreta rere el seu cerrell desarranjat. Les altres bruixes de la vila li havien retret l’abandó físic amb una freqüència que l’enervava. Quan veien amb desesper l’apatia amb què ella les alimentava, ho atribuïen tot a la rebel·lia efímera de la joventut. A ella, ja li feia anar així, ves quin mal.

El xup-xup del brou la va fer retornar del món dels pensaments. Els gripaus -els difunts-, ja es començaven a coure. A la Bruna li costava entendre que aquella poció seria probablement la darrera de la seva existència.

Al cap d’un parell d’hores, tres potes de conill, un parell de cucs de terra i tota mena d’espècies d’olor de sofre, la poció estava enllestida. Va murmurar un encanteri d’oracions perverses i va cloure el dia amb un petó al diable, que la va trobar més amarga que de costum.

L’endemà havia arribat i amb ell, el moment en què la Bruna deixaria l’escombra arraconada per sempre. Ara se l’estava mirant. Des que la va rebre un parell de centúries avall, quan ben just podia conjurar paraules, que es convertí en un símbol. Pels humans, en canvi, era una eina ridícula, sotmesa a la banalitat de deambular pels terres de les barraques, dansant amb les mans de dones recloses en els murs humitejats, també sotmeses. El bastó era d’un roure que s’enfilava amb les seves branques cap al cel, intentant acaronar els núvols. Potser per això, un cop part de l’escombra, sempre s’havia enlairat amb una determinació semblant a la de la Bruna. Els branquillons, en canvi, eren d’extrema delicadesa i amb unes puntes molt sensibles. En realitat, ara que hi parava compte, la Bruna s’adonava que ella també havia utilitzat l’escombra per desfer-se de tota la brutícia que li amargava l’ànima; l’auxili que emprava cada vegada que l’havien titllat d’inferior, de mitja bruixa.

El temps s’havia emportat molts d’aquells records i els seus noms. La Bruna havia perdut més de la meitat de les seves companyes a la foguera. Les flames s’ho havien menjat tot, i les poques que quedaven portaven una vida de cendra, ocultes i malmeses. Les darreres dècades havien passat com un monstre gegantí per sobre les bruixes, que ara vagaven amb l’esperit demoníac ben aixafat.

Quan la Bruna va arribar al darrer aquelarre de la vila, les seves germanes l’esperaven en cercle. La munió de bruixes es congregava al voltant de la més anciana de totes, que ara tenia el torn de paraula:

–La fisonomia del món ha canviat a mesura que les centúries s’han anat acumulant sobre els nostres barrets, però el rostre que n’hem patit les bruixes sempre ha estat tacat de sang, ha sigut ferotge i sense escrúpols.

En aquell instant totes les arrugues dibuixades a la cara de la vella es van tensar en un tremend esforç. Els seus ulls, rabiosos i plens d’impotència, veien de primera mà l’odi amb el qual va partir per la meitat la seva vareta.

–Avui, ens n’acomiadem per sempre, fins que el diable ens retrobi a l’infern.

La cara de la Bruna, ensopida en un mar d’impotència, contrastava amb la de les seves companyes, farcides d’assossec, de calma trobada. Era cert, però, que el temps no les havia somrigut, i que la massacre era una amenaça constant en persistir per sobreviure.

Al capdavall tot semblava una entremaliadura del destí, que ironitzava perseguint i condemnant els éssers més poderosos a la clandestinitat. Però la Bruna no entenia com desfer el conjur de la màgia i desempallegar-se de la identitat que s’amagava sota nassos allargats i somriures obscurs podia esdevenir la salvació. Convertir-se en una mortal era la condemna definitiva. Per què s’havia d’establir un pacte amb aquells qui buscaven la seva liquidació? Com podia alliberar-se una si en fer-ho, amb l’ànima nua, havia de rebutjar-se a ella mateixa? Era simplement un altre camí cap a les mateixes flames.

Al centre de la munió hi havia una roca esmolada. Esdevenir humana era un procès veloç, ja que una peça senzilla no requeria enginyeria enrevessada. La conversió era un procés de requeriment obligat, un camí imposat per les ancianes. Les companyes de la Bruna, però, el seguien amb delit i, una a una, engolien l’elixir que les conduïa a l’existència nul·la, a una vida humana.

Era el torn de la Bruna, que a mesura que s’apropava a la pedra, notava com l’anaven a extirpar, com si es tractés d’un tumor maligne. Va seure amb dignitat, però amb la mirada clavada en la traïció que s’ensumava en les ex bruixes que ara li deixaven l’elixir entre les mans.

La Bruna es va empassar l’herbada d’un glop. Tota la rancúnia acumulada contra les que havien sigut les seves germanes va desaparèixer del seu rostre, que ara mirava amb determinació cap al futur. La poció que la Bruna havia estat preparant la nit anterior havia funcionat: seguia sent bruixa i, abans que ningú l’enxampés, el bastó de la seva escombra tornava a enfilar-se ben amunt, acaronant de nou la llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s